Los hermanos Cubero

La pena és una manera d'acceptar, potser també de curar, el dolor, diuen. Com també diuen que qui canta, la seva pena espanta. Diuen. I ja poden dir, que fins que un no es troba de cara amb el dolor, amb la pena i amb la cançó no pot ni imaginar-se de què estan parlant. Enrique Cubero va rebre la visita de tragèdia com aquesta sempre arriba per anunciada que estigui: sense estar realment preparat. I a la fi, com a músic que és, va començar a cantar.

Quique dibuja la tristeza és el disc que accepta els dies sense sol i els dies amb un sol massa impertinent. Aquesta és una música inspirada i dedicada a una persona que ja no la podrà escoltar. Per a la resta de persones que ens acostem a ella, però, és una invitació a acompanyar a Enrique Cubero a l'altre costat de la línia de l'ombra. Però, fins i tot sense conèixer la seva història, és un disc amb la tremolor, amb la bellesa esquinçada, amb el qual és impossible no empatitzar.

LET'S FESTIVAL