De l'amistat

En un joc de miralls i desdoblament identitari, Las Huecas proposen explorar la forma de la seva pròpia amistat a través d’un exercici d’autoficció que s’obre a les convencions escèniques, als codis del metateatre i, en última instància, al deliri. Aquesta és una peça còmica sobre els errors, les impossibilitats i la persistència de la pràctica amistosa, una proposta de caràcter vitalista que s’adscriu als versos que clausuren Humà, massa humà de Friederich Nietzsche.

[…]
Riem si ho he fet malament
i fem-ho sempre pitjor
fem-ho pitjor
i riem maliciosos
fins ascendir a la tomba.